La convivència romana amb la cultura grega va permetre el respecte als seus edificis i als seus cultes. Però amb l’arribada al poder de l’emperador Teodosi (379), el cristianisme fa dur a terme una forta campanya contra els cultes i edificis pagans. Amb l’emperador Arcadi aquesta hostilitat s’intensifica i es mana destruir tots els temples pagans. Atenes es converteix en un blanc propici, com a bressol d’aquests ritus en la cultura clàssica occidental. La ciutat fou saquejada, i les gegantesques estàtues de la deessa Atena realitzades per Fídies es van retirar. Una d’elles, l’Atena Partenos, es trobava a l’interior de la cel·la del Partenó i l’altre, l’Atena Prómakhos, presidia l’accés a l’Acròpolis, entre els Propileus i l’Erectèon. A finals del segle IV, els visigots van envair Grècia destruint les seves ciutats més importants.
L’emperador bizantí Justinià començarà al segle VI les obres de reconstrucció, insistint especialment en el reforçament de les murades de l’Acròpolis, que mostrarien la seva efectivitat resguardant a l’escassa població atenenca de l’ofensiva dels eslaus a finals del segle VI. En anys successius, alguns dels edificis de l’Acròpolis es van convertir en esglésies cristianes. També el Temple d’Hefest es va utilitzar com a església de culte a Sant Jordi fins el 1834 i la Torre dels Vents va servir de baptisteri.
Durant d’Edat Mitjana, amb el domini dels francs, l’Acròpolis i els seus edificis van tenir un paper defensiu, i les murades es van tornar a reforçar. Durant un gran període de temps, inclòs sota el domini dels florentins, els edificis de l’Acròpolis no es van modificar fins que la ciutat es va entregar als turcs, que van convertir els temples en mesquites i harems.
El bombardeig del’Acròpolis, dibuix del venecià Giacomo Verneda
El 1687 les tropes venecianes va bombardejar l’Acròpolis. El Partenó va ser l’edifici més afectat que era utilitzat com a magatzem de municions pel turcs. Al segle XVII, a causa dels continus atacs, la població atenenca havia ocupat el recinte fortificat de l’Acròpolis amb les seves vivendes, que ocupaven la majoria de la superfície de la planícia emmurallada. Les obres de restauració no van començar fins després de la independència de Grècia l’any 1832, després d’un laboriosa alliberació de l’espai ocupat per les vivendes. Aquests treballs es van realitzar a través de diferents fases durant el segle XIX.
West front of the Parthenon, Edward Dodwell, 1821
Bibliografia
- SOALUCE BLOND, José Ramón, Historia de la arquitectura restaurada de la Antigüedad al Renacimiento, Universidade de Coruña, Servizio de Publicacións, 2008
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada