L'Acròpolis d'Atenes es va aixecar sobre un turó rocós de tres hectàrees de superfície a uns 150 m. sobre el nivell del mar, des de temps remots va ser un emplaçament estratègic.
En l'època clàssica, en l'Acròpolis de Pèricles, la funció que predominava era la del culte a Atenea. El Partenó era el temple principal, l'Erectèon un santuari, els Propileus com a entrada monumental i la primera pinacoteca, l'Atenea Niké també com un petit temple de culte, etc. Es l'època d'esplanador i per tant es el moment en el que els usos estan amb consonància amb el culte als deus de la cultura grega.
Al 454 ane. els atenencs havien traslladat el tresor de la illa de Delfos a l'Acròpolis d'Atenes, un cop aquest tresor va ser reubicat els atenencs agafaren una quota (una sisena part) del tribut de cada membre per oferir-li a la deessa Atenea. Amb aquest tribut també es finançaren algunes construccions de l'Acròpolis.
Després del saqueig d'Atenes per part dels perses, 480 a.C., rere la quasi destrucció total de l'Acròpolis, s'havia decidit deixar els temples destruïts com a monuments commemoratius del sofriment. Però poc després canviaren d'idees i van iniciar un programa de construccions, no de reconstrucció sinó d'edificar-ne de nous dignes del poder imperial, el Partenó, l'Erectèon i els Propileus es varen convertir en orgull d'Atenes. Tot això gràcies Pèricles. En l'època hel·lenística es va fer un gran temple dòric amb la voluntat d'atorgar a l'Acròpolis un nou valor i ser utilitzat com a temple un altre cop i no només com un símbol de la passada destrucció. Però no va ser així ja que poc després aquest temple hel·lenístic es va desmantellar per aprofitar el seu material en una altre construcció i ara només resta la base.
En l'època romana alguns edificis varen canviar la seva funció original, com per exemple el Teatre de Dionís, a una de les vessants, que va passar de ser teatre a ser l'escenari de les batalles dels gladiadors, també es va reconstruir la rampa d'accés. Després del declivi de l'Imperi Romà, Atenes va sofrir altres invasions, aproximadament 267 d.C, però almenys l'Acròpolis va ser respectada.
Comença aquí un procés de dessacralització del Partenó cap a usos civils, la hipòtesi d'aquesta dessacralització es dona entre el 450-485. Per tant el Partenó va ser consagrada com a catedral cristiana d'Atenes entre els anys 583-592, es dedica a la Divina Saviesa, a Crist com a Verbo Encarnat. En l'època de l'emperadriu Irene (752-803), es quan es canvia la dedicació i passa a ser la Nostra Senyora Patrona d'Atenes, Panagia Atheniostissa.
L'Erectèon i els Propileus també agafen un ús civil a la vegada que ho fa el Partenó. Es va ampliar l'Erectèon per fer la seu del bisbe atenenc, i el temple en sí va ser la nova capella del Palau Episcopal.
A l'Edat Mitjana alguns temples es convertiren en castells i el Partenó va passar a ser la catedral catòlica i va tenir aquesta funció fins la conquesta de la corona d'Aragó. En el 1456 rere la caiguda de la capital baix els turcs otomans, els temples clàssics d'Atenes foren habilitats per ser harems i mesquites. Al 1687, el Partenó era el magatzem del polvorí dels tucs, que va causar un incendi que va destruir gran part del temple.
L'Acròpolis des d'aquest incendi no es va reconstruir i ja no es va utilitzar com en els orígens, va passar a estar en declivi i abandonat fins arribar a l'estat i a l'ús turístic actual.
Bibliografia
- FERNÁNDEZ,G. La Acrópolis o Monte de Atenas en la Alta Edad Media. Anuario de Historia de la Iglesia, pg 271-276. Universidad de Navarra, Pamplona, 2003
- WALKER, Historia de la Grecia Antigua, Ed. Edimat Libros S.A., Madrid, 1999
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada