8. Funcions de l’Acròpolis d’Atenes al llarg de la història

L'Acròpolis d'Atenes es va aixecar sobre un turó rocós de tres hectàrees de superfície a uns 150 m. sobre el nivell del mar, des de temps remots va ser un emplaçament estratègic.

En l'època clàssica, en l'Acròpolis de Pèricles, la funció que predominava era la del culte a Atenea. El Partenó era el temple principal, l'Erectèon un santuari, els Propileus com a entrada monumental i la primera pinacoteca, l'Atenea Niké també com un petit temple de culte, etc. Es l'època d'esplanador i per tant es el moment en el que els usos estan amb consonància amb el culte als deus de la cultura grega.

Al 454 ane. els atenencs havien traslladat el tresor de la illa de Delfos a l'Acròpolis d'Atenes, un cop aquest tresor va ser reubicat els atenencs agafaren una quota (una sisena part) del tribut de cada membre per oferir-li a la deessa Atenea. Amb aquest tribut també es finançaren algunes construccions de l'Acròpolis.

Després del saqueig d'Atenes per part dels perses, 480 a.C., rere la quasi destrucció total de l'Acròpolis, s'havia decidit deixar els temples destruïts com a monuments commemoratius del sofriment. Però poc després canviaren d'idees i van iniciar un programa de construccions, no de reconstrucció sinó d'edificar-ne de nous dignes del poder imperial, el Partenó, l'Erectèon i els Propileus es varen convertir en orgull d'Atenes. Tot això gràcies Pèricles. En l'època hel·lenística es va fer un gran temple dòric amb la voluntat d'atorgar a l'Acròpolis un nou valor i ser utilitzat com a temple un altre cop i no només com un símbol de la passada destrucció. Però no va ser així ja que poc després aquest temple hel·lenístic es va desmantellar per aprofitar el seu material en una altre construcció i ara només resta la base.

En l'època romana alguns edificis varen canviar la seva funció original, com per exemple el Teatre de Dionís, a una de les vessants, que va passar de ser teatre a ser l'escenari de les batalles dels gladiadors, també es va reconstruir la rampa d'accés. Després del declivi de l'Imperi Romà, Atenes va sofrir altres invasions, aproximadament 267 d.C, però almenys l'Acròpolis va ser respectada.

Comença aquí un procés de dessacralització del Partenó cap a usos civils, la hipòtesi d'aquesta dessacralització es dona entre el 450-485. Per tant el Partenó va ser consagrada com a catedral cristiana d'Atenes entre els anys 583-592, es dedica a la Divina Saviesa, a Crist com a Verbo Encarnat. En l'època de l'emperadriu Irene (752-803), es quan es canvia la dedicació i passa a ser la Nostra Senyora Patrona d'Atenes, Panagia Atheniostissa.

L'Erectèon i els Propileus també agafen un ús civil a la vegada que ho fa el Partenó. Es va ampliar l'Erectèon per fer la seu del bisbe atenenc, i el temple en sí va ser la nova capella del Palau Episcopal.

A l'Edat Mitjana alguns temples es convertiren en castells i el Partenó va passar a ser la catedral catòlica i va tenir aquesta funció fins la conquesta de la corona d'Aragó. En el 1456 rere la caiguda de la capital baix els turcs otomans, els temples clàssics d'Atenes foren habilitats per ser harems i mesquites. Al 1687, el Partenó era el magatzem del polvorí dels tucs, que va causar un incendi que va destruir gran part del temple.

L'Acròpolis des d'aquest incendi no es va reconstruir i ja no es va utilitzar com en els orígens, va passar a estar en declivi i abandonat fins arribar a l'estat i a l'ús turístic actual.

Bibliografia

- FERNÁNDEZ,G. La Acrópolis o Monte de Atenas en la Alta Edad Media. Anuario de Historia de la Iglesia, pg 271-276. Universidad de Navarra, Pamplona, 2003

- WALKER, Historia de la Grecia Antigua, Ed. Edimat Libros S.A., Madrid, 1999

7. Epíleg. L'Acròpolis des de el segle IV fins el segle XIX

La convivència romana amb la cultura grega va permetre el respecte als seus edificis i als seus cultes. Però amb l’arribada al poder de l’emperador Teodosi (379), el cristianisme fa dur a terme una forta campanya contra els cultes i edificis pagans. Amb l’emperador Arcadi aquesta hostilitat s’intensifica i es mana destruir tots els temples pagans. Atenes es converteix en un blanc propici, com a bressol d’aquests ritus en la cultura clàssica occidental. La ciutat fou saquejada, i les gegantesques estàtues de la deessa Atena realitzades per Fídies es van retirar. Una d’elles, l’Atena Partenos, es trobava a l’interior de la cel·la del Partenó i l’altre, l’Atena Prómakhos, presidia l’accés a l’Acròpolis, entre els Propileus i l’Erectèon. A finals del segle IV, els visigots van envair Grècia destruint les seves ciutats més importants.

L’emperador bizantí Justinià començarà al segle VI les obres de reconstrucció, insistint especialment en el reforçament de les murades de l’Acròpolis, que mostrarien la seva efectivitat resguardant a l’escassa població atenenca de l’ofensiva dels eslaus a finals del segle VI. En anys successius, alguns dels edificis de l’Acròpolis es van convertir en esglésies cristianes. També el Temple d’Hefest es va utilitzar com a església de culte a Sant Jordi fins el 1834 i la Torre dels Vents va servir de baptisteri.

Durant d’Edat Mitjana, amb el domini dels francs, l’Acròpolis i els seus edificis van tenir un paper defensiu, i les murades es van tornar a reforçar. Durant un gran període de temps, inclòs sota el domini dels florentins, els edificis de l’Acròpolis no es van modificar fins que la ciutat es va entregar als turcs, que van convertir els temples en mesquites i harems.

El bombardeig del’Acròpolis, dibuix del venecià Giacomo Verneda

El 1687 les tropes venecianes va bombardejar l’Acròpolis. El Partenó va ser l’edifici més afectat que era utilitzat com a magatzem de municions pel turcs. Al segle XVII, a causa dels continus atacs, la població atenenca havia ocupat el recinte fortificat de l’Acròpolis amb les seves vivendes, que ocupaven la majoria de la superfície de la planícia emmurallada. Les obres de restauració no van començar fins després de la independència de Grècia l’any 1832, després d’un laboriosa alliberació de l’espai ocupat per les vivendes. Aquests treballs es van realitzar a través de diferents fases durant el segle XIX.

West front of the Parthenon, Edward Dodwell, 1821

Bibliografia

- SOALUCE BLOND, José Ramón, Historia de la arquitectura restaurada de la Antigüedad al Renacimiento, Universidade de Coruña, Servizio de Publicacións, 2008

6. El període Hel·lenístic (323-148 ane.) i Romà (148 ane.-379)

La Guerra del Peloponès va marcar el final de la glòria atenenca i l’inici d’Esparta com a major poder de Grècia amb el govern dels Trenta Tirans (404 ane.)

A mitjans segle IV ane., aprofitant la debilitat del poble atenenc, Filip II de Macedònia va conquistar la ciutat d’Atenes. Filip II i els seus exèrcits van aconseguir derrotar altres polis gregues. Posteriorment, amb les conquestes d’Alexandre el Gran, Grècia va adquirir unes dimensions universals i Orient es va convertir en un món hel·lenitzat, semblant al món grec.

Mentrestant, Atenes continuava essent una ciutat rica econòmicament i culturalment, però sense independència. Però, com que havia perdut l’hegemonia de l’època anterior, va entrar en una època de decadència. Les construccions i manifestacions artístiques a l’Acròpolis varen ser escasses, tot i així, hem de destacar un temple dòric i l’Stoa d’Eumenes.

Aquest temple dòric es va construir entre el 320 i el 319 ane., però al segle III és va desmantellar per utilitzar el material per la construcció de la Porta Beulé. L’Stoa d’Eumenes es va construir al segle II ane. al costat del Teatre de Dionís, i s’utilitzava per resguardar als espectadors en cas de mal temps

La conquesta de la Grècia Continental (a mitjan segle II ane.) i els Regnes Hel·lenístics (al segle següent) per Roma, significà la fi del protagonisme de Grècia a l’Antiguitat. Els romans varen entrar a Atenes l’any 148 ane., enduent-se grans quantitats d’obres d’art cap a Roma, que també va rebre una gran quantitat d’immigrants grecs.

Algunes de les construccions que es varen dur a terme durant aquesta època van ser:

· La torre d’Agripa amb l’estatua d’Eumenes II sobre una quadriga i una altre d’Agripa (178 ane.).

· Temple circular dedicat a Roma i a August vora el Partenó (27 ane.)

· L'Odèon d'Herodes Àtic a la pendent meridional al segle II.

· La Porta Beulé, una nova entrada a l’Acròpolis que es va construir davant els propileus al segle III.

Encara que la civilització grega no va desaparèixer, globalment va ser menys creativa a partir d’aquets moment. No obstant això, la cultura grega va continuar expansionant-se a altres llocs (com, per exemple, a l’Occident europeu) de la mà de Roma, que va adoptar l’hel·lenisme com a propi, tot intentant de conservar-lo i de difondre.

Bibliografia

- BLAS ARTIRIO; GÓMEZ CANO; et altri, Patrimonio de la Humanidad. Europa mediterránea II, Ed. Planeta, Madrid, 1999

- BOATSWAIN; NICOLSON, Un viaje por la historia de Grecia, Celeste Ediciones, Madrid 1991

- DEGRASSI Nevio, La acrópolis de Atenas, Cupsa editorial, Madrid, 1982

- MARTIENSEN, La idea del espacio en la arquitectura griega, Ed. Nueva Visión, Buenos Aires, 1967 (1958)

- SOALUCE BLOND, José Ramón, Historia de la arquitectura restaurada de la Antigüedad al Renacimiento, Universidade de Coruña, Servizio de Publicacións, 2008

- WOODFORD, Susan, Introducción a la Historia del Arte. Grecia y Roma, Ed. Guatavo Gili S.A., Barcelona, 1985 (1982)

5.1. La reconstrucció de l'Acròpolis d'Atenes

Com hem dit amb anterioritat, durant l’època de Pèricles (443 – 429 ane.) Atenes va viure un període d’esplendor polític, econòmic i cultural. L’auge d’Atenes va anar acompanyat de la reconstrucció de l’acròpolis, que va començar cap el 447 ane. sota la direcció de Fídies.

El primer edifici que es va construir va ser el Partenó en honor a Atena Parthenos (Atena Verge) entre el 447 i 438 ane. per l’arquitecte Ictinos. El temple es distingeix per l’harmonia de les línies, la perfecció de l’execució, la riquesa i la bellesa de les decoracions. Constitueix una gran demostració de gratitud de la ciutat a la deessa protectora. A les mètopes, veiem representats mites en els que participa Atena, i al fris interior, el famós relleu de la processó de les Panatenees. Amés, al frontons hi ha la representació de dos moments de la vida de la deessa: el seu naixement (del cap de Zeus) a l’est, i la seva disputa amb Possidó a l’oest.

Imatge de Gladis en f/1.8

L’arquitecte Mnesicles va construir els Propileus entre el 437 i el 432 ane. per fer que l’entrada de l’acròpoli fos solemne i monumental. Els Propileus es combinen perfectament l’arquitectura dòrica i les columnes d’estil jònic que delimiten la rampa d’accés per on passava la processó de les Panatenees. Al costat hi havia la pinacoteca, que guardava un conjunt de pintures de temàtica mitològica realitzades per la ma de Polignot.

Imatge de mastodon72

Calícrates, entre el 430 i 420 ane. es va construir el temple d’Atena Niké, d’estil jònic. Al seu fris veim escenes de les batalles entre els grecs i els perses amb presència de Zeus, Atena i Possidó, i a l’interior hi havia l’estàtua de Niké Àptera. Amés, posteriorment es va fer una balustrada amb figures de Victòries.

Imatge de prodrigues.arq

El darrer edifici de la nova reorganització va ser l’Erectèon, realitzat el 406 ane. per l’arquitecte Filocles. És un edifici que va superar desnivells i problemes d’espai on es recollien els cultes més antics i tradicionals d’Atenes. A la part occidental hi ha els antics altars en honor a Posidó, i a la part oriental destaca l’altar d’Atena Políade on es va col·locar una antiga estàtua de fusta de la deessa il·luminada nit i dia. A la Sala d’Atenas’hi guardaven obres d’art antiquíssimes i els trofeus de les guerres perses.

Imatge de Deyanira2009

També es varen reconstruir temples menors –l’Atena Hygiea– i altres edificis relacionats amb el culte, com l’Arrhephóroi, un edifici públic que recollia els objectes de bronze d’Atenes i que feia de dipòsit d’armes. A les pendents de l’acròpoli també s’hi van fer canvis, com la construcció de l’Odeó, una sala dedicada a les representacions musicals. A l’oest del teatre, es va fer el santuari d’Asclepi, déu de la medicina, devora una font sagrada. També es va construir el temple de Dionís Eleuteri i s’hi va col·locar una estàtua criselefantina.

A l’acròpoli de Pèricles s’accentua el caràcter sagrat per les nombroses estàtues i ofrenes votives que hem trobat als Propileus, els temples i els recintes dels santuaris. Algunes d’aquestes estàtues eren obra de Fídies, com l’Atena Parthenos, l’Atena Promachos (la gran Atena de bronze) i l’Atena Parnopi.

Tenim altres estàtues com l’Epipyrgídia (de la deessa Hécate), un cavall de Troia en els que veim com els soldats grecs guaiten i un retrat de Pèricles. Més tard, arribaran les ofrenes votives de prínceps estrangers, com Alexandre Magne (334 ane.) que va donar 22 escuts de bronze a la ciutat, Antíoc de Síria (175-164 ane.) que var donar una ègida de bronze daurat amb el cap de Medusa, i Àtal rei de Pèrgam (159-138 ane.) va entregar un conjunt d’estàtues que representaven la Gigantomàquia, l’Amazonomàquia i la batalla de Marató.

Bibliografia

- DEGRASSI Nevio, La acrópolis de Atenas, Cupsa editorial, Madrid, 1982

5. El període Clàssic (496 – 336 ane.). Esplendor de la ciutat d’Atenes i el govern de Pèricles

El període clàssic és l’època més florent de Grècia en tots els aspectes –econòmic, polític, cultural... –, amb un protagonisme especial de la ciutat d’Atenes després de la seva victòria durant les Guerres Mèdiques.
Pèricles va ser un polític atenenc, la importància del qual en la història d'Atenes va ser tan gran que s'anomena “el segle de Pèricles” al període del seu mandat. Pèricles va participar en la vida política durant més de trenta anys. El temps que va mantenir el poder –del 443 al 429 ane.–, Atenes va arribar al seu apogeu polític, econòmic i cultural.
Pèricles va introduir diverses reformes en el sistema polític atenenc tan encertadament que durant el seu mandat la democràcia va aconseguir el màxim esplendor.
L’art va rebre un impuls especial gràcies a Pèricles. Així Pèricles es va envoltar dels millors artistes: arquitectes que van construir els grans temples de l’acròpolis i altres grans obres, i escultors que van embellir la ciutat. Amés, el teatre, la història, la filosofia i la medicina.

En època de Pèricles el recinte sagrat de l’acròpolis va experimentar el seu impuls definitiu després d’uns quants anys de passivitat, i es varen iniciar les obres de reconstrucció que es van perllongar fins més de quaranta anys.
Va proposar fer d’Atenes la ciutat més bella i millor fortificada de tota Grècia, no limitant-se a reforçar les defenses i a construir-ne de noves, sinó que es varen dur a terme meravelloses construccions a l’acròpolis, exemple i admiració dels segles posteriors, tot i que Pèricles no va viure per veurer-les construïdes.
Cap el 447 ane., sota la direcció de Fídies, comença la construcció del complex monumental més costós de Grècia. Les obres es varen iniciar amb el Partenó, els Propileus i un temple a la Victòria, que posteriorment es completarien amb la construcció de l’Erectèon.

Durant uns quants anys, Atenes va viure la major època d’esplendor de la seva història, destacant no només a nivell artístic, sinó també en els àmbits social i cultural –tractats de pau amb els perses i Esparta–. L’any 430 ane. la pesta va assolar atenes iniciant un nou període de declivi social, polític i cultural que es va accentuar amb la mort de Pèricles un any més tard durant les Guerres del Peloponès.

Bibliografia

- BLAS ARTIRIO; GÓMEZ CANO; et altri, Patrimonio de la Humanidad. Europa mediterránea II, Ed. Planeta, Madrid, 1999

- BOATSWAIN; NICOLSON, Un viaje por la historia de Grecia, Celeste Ediciones, Madrid 1991

- DEGRASSI Nevio, La acrópolis de Atenas, Cupsa editorial, Madrid, 1982

- MARTIENSEN, La idea del espacio en la arquitectura griega, Ed. Nueva Visión, Buenos Aires, 1967 (1958)

- SOALUCE BLOND, José Ramón, Historia de la arquitectura restaurada de la Antigüedad al Renacimiento, Universidade de Coruña, Servizio de Publicacións, 2008

- WOODFORD, Susan, Introducción a la Historia del Arte. Grecia y Roma, Ed. Guatavo Gili S.A., Barcelona, 1985 (1982)